PC No sé si el verd sempre hi era,
o si el cant de fons sonava així,
com quan tu hi estaves...
No sé si aquell aroma hi era perquè tu hi eres,
o si l’indret, el conreava, just, per a nosaltres.
No sé, ara, si el fullam s’adormia encongit
esperant la nostra primavera,
el petó amagat i l’abraçada intensa
condensada durant l’hivern de la teva absència.
Sols et sentia a tu aleshores,
una inconscient ceguesa em deixava sensible
el tacte i els meus dits esdevenien ulls
recorrent el teu paisatge nu i inacabable.
En quin racó dorm ara l’ombra
de la teva veu?
On ets tu quan la llum creua blava
el nostre horitzó estimat?
Jo segueixo aquí, en el racó de sempre,
esperant amb el record
el pas d’aquest nou i destemperat hivern...
PC. 19.09.02
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada