Ahir avançava el temps sense hores
i la geografia s’aturava al so verd de les fulles.
Res no existia, ni la distància era present,
només un pensament sortit dels fons de la terra
m’assaltà lleuger, volador... acaronant el sender rectilini.
Vaig córrer segur cap una trobada incerta,
el cel m’obria pas i la seva llum blava
em portà cap aquell horitzó estimat.
Primer la silueta del castell i després el teu mar...
i la teva veu casual... i la teva imatge desitjada.
Tot era de nou a dins, condensat i dolç,
resguardat al si dels apartats inoblidables.
Ara, l’endemà, espero feliç
el final d’aquesta primavera.
PC (17.06.01).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada