PC

Avui he passat vora les nostres contrades camí de Besalú. Com sempre, he notat aquella buidor que et colpeja fort per dins i t’encomana d’una vella melangia. Feia un d’aquells dies en que la llum n’és protagonista agraïda... encara hi ha tardor en el paisatge, potser per pocs dies. Aviat els arbres reposaran el seu hivern i entraran en letargia juntament amb la resta de bestioles, però avui la llum omplia de matisos totes les mirades. Hagués volgut caminar i caminar, descobrir petits racons per allà on es filtra la llum i juga amb el fullam feble de pollancres, roures, faigs i castanyers... A la casa de colònies, abraçada fort a la façana, la vinya verge s’estira sencera i vermella, encara no li ha fet mal la intensa fredor de les nits de novembre. Les fulles dels pollancres s’emborratxen de sol horitzontal i matiner, els camps duen el seu verd borrissol que la humitat atia. Avui era un d’aquells dies en que s’aixeca l’ànima més enllà dels seus contorns i es barreja amb la boirina matinera que endolceix de suau cromatisme els bells camps de la Garrotxa. Tot era natura, natura viva barrejada de cel blau, de camps llaurats i horitzons enfarinats amb les primeres neus. Avui caminàvem agafats de la mà contemplant, junts, aquesta tardor muda i distant.

25.11.01