Amb el temps, aquell no seria ja un indret qualsevol. El vaig conèixer vestit de primavera, amb el seu fullam fresc i verd que deixava a l’ambient una brisa agradable de recent rosada. El camí a l’inici, assentat per l’humit, no aixecava ni una espurna de pols, va ser més tard, tocant el solstici d’estiu quan les nostres sabates s’impregnarien de la seva blancor. Els pollancres aixoplugaven la calor del migdia i amagaven el sol que intentava esquitllar-se per entremig d’ells. L’herba per sota, era frondosa i variada, encara que predominaven les falgueres. El camí, de terra greda, retallava a un i altra costat aquell verd sedant.

Hostalric – primavera del 99